Un altre partit estrany de les noies, amb dues cares, la despistada i freda del primer set -per cert, un set per passar als annals de la historia....però annals annals eh!!!- i els altres dos, on van despertar i tot i no fer res extraordinàri, van conduir el partit cap a la lógica, davant un Cv Olot, molt feble però combatiu com sempre.
El fet d'anar per Catalunya amb una mà a cada ou, amb sis jugadores, fa que a més s'estigui a expenses d'un mal dia d'una d'elles o el cansament o el que sigui.
Arribats a aquest punt i dit tot el que he dit,vull felicitar-les a totes, perquè aquestes sis noies (set, si afegim la Sandra, amb absències per questions de feina sempre justificades i justificables) que tant ens fan patir i fruir, a les que més d'una vegada les escanyaries, i d'altres no pararies d'aplaudir-les, són un exemple de compromís, les que mai fallen, ni entrenaments, ni partits ni res de res. Per tant, impossible enfadar-se amb elles, perquè són les nostres i mai et deixen tirat. Per tant, reverència per a elles.
Individualitzant la crònica direm que la Mireia Duran, va jugar com sempre, si descomptem el primer set que es va unir al despiste general. L'Anabel, va anar del no res del primer set a anar pujant el seu rendiment, li falta CREURE-S'HO!!!!, catxis la mar. La Raquel va ser la branca armada de l'equip amb remats al·lucinants, també a partir del segon set....el dia que aprengui a saltar!!!!, La Mireia va ser potser la menys dolenta del primer set, desprès va estar en la seva linia habitual, tot i que li van arribar poques pilotes per rematar. La Laia extraordinària en el treball, incansable, va aixecar mil dos-centes seixanta-quatre pilotes, i en va rematar dos mil cinc-centes. Chapeau!!!. I per mi, la millor pel que va significar el seu canvi de lloc constant i la seva solvència, la Júlia. Una mica tova de tres, però va enxampar el pitjor set, però desprès de col·locadora, va estar quasi impecable.
Felicitats a totes, i una vegada més als pares, per ser-hi i per no parar d'animar.
estic super orgullosa del casho equip qe tenim, i dels pares ni te digo! :D
ResponEliminaEls pares tenim tendència a buscar l'estabilitat..., per sort us tenim a vosaltres que ens feu estar en plena muntanya russa tot el temps, tan a nivell personal com esportiu. No canvieu! sou la sal de la nostra vida.., d'altra manera tot seria previsible i avorrit ;-)
ResponElimina